Una nit de rumba
-
Tu i jo vam ser a la Guerra del Vietnam - em va cridar a cau d’orella
aquell vell d’alè aguardentòs, ulls vidriosos i mà tremolosa. Em mirava
des de l’altre banda de la barra d’aquell xiringo al bell mig de les
Festes de Gràcia.
Era
una nit de xafogor insuportable. I al carrer Joan Blanques, engalanat
de dalt a baix li havien atorgat aquell matí un dels premis del concurs
de carrers de les Festes de Gràcia. La secció de vent de l’orquestra
encenia al públic amb les rumbes que tocaven una i altre vegada. Sonava
Peret. Sonava Un muerto vivo. I sonava així:
Y no estaba muerto, no, no
que estaba tomando cañas
Foto cedida per Cristina Costales |
Sorprès. M’havia quedat sorprès. I la cara d’aquell vell m’era llunyanament familiar.
-
Probablement m’he excedit en les cervesses i la xafogor m’està
trastocant - vaig pensar. - O potser, estava al mig d’una conversa entre
dos vells coneguts. Però no, Només era una forma maldestre
d’autoengany. S’estava dirigint a mí. Vaig fer-me el despistat i vaig
dirigir el camp de visió a la festa.
Com
cada any assistia al sopar de veins convidat per la iaia Quimeta que
s’entossudia sempre a trobar-me una núvia per aquestes dates i tractava
de presentar-me a totes les netes de les seves amigues que estiguessin
sense compromís. Al sopar la iaia s’asseia al meu costat. Però
s’assegurava de fer seure estratègicament al davant meu les víctimes
propiciatòries del seu pla secret. I per descomptat pactat amb les
altres iaies. Però jo sempre li explicava en aquell to de veu del que
assumeix el paper de nen petit que m’estimava més tenir la llibertat de
viatjar, de fer cursos d’escriptura creativa o de fer allò que em
vinguès de gust. Per més que intentès convèncer-la de que no tenia ganes
d’estar compromés, o de dir-li repetídament que les amigues ja me les
buscava jo, la iaia Quimeta posava en pràctica aquella tenacitat
infatigable pròpia de les dones que van nèixer a la posguerra.
Resiliència en diuen ara els psicòlegs.
En
aquesta ocasió, vaig tenir al davant l’Elisabeth, segurament la més
diferent de totes les netes de les amigues de la iaia Quimeta que mai
m’havien presentat. Duia una samarreta blanca estampada de jeroglífics
egipcis, detall que va ser una excusa com qualsevol altre per mantenir
una conversa.
Tothom
estava engrescat ballant. Havia perdut de vista l’Elisabeth. Molts nois
es miraven joiosos la bellesa de les noies, que tentinejaven els seus
cossos torrats al sol de la Barceloneta al ritme dels bongos i les
palmes. I els nois feien de Peret fent tocar a l’aire una guitarra
imaginària i fent-la girar com les aspes d’un ventilador. Tota la
cervesa del món semblava haver-se concentrat en aquell espai reduït de
carrer i els cambrers rera la barra no cessaven de servir-ne. Tal i com
me les bevia la metabolitzava fent-la sortir en forma de suor. Desprès
em desfeia d’aquells fastigosos vasos de plástic que desprès tothom
llença al terra fent de l’asfalt una catifa cruixent i relliscosa.
Sempre preferia una gerra de vidre de qualitat. Però tot i la mania que
els hi tenia jo els deixava a la barra. I de nou a la barra es va tornar
a dirigir a mí:
- Aquesta cervesa està molt millor que aquell repugnant líquid que ens servien a les cantines de Saigón -.
El
vell continuava allà. Com si fos John Wayne apostat darrera la porta
esperant al borratxo dolent que ha maltractat la ballarina. Fred.
Desafiant. Dur. Només li faltava un escuradents fent-lo rodar pels
llavis de forma insolent.
-
Jo no he estat a cap guerra. I menys del Vietnam. Ni havia nascut quan
va acabar. I per descomptat mai he begut cervesa a Saigón - vaig
contestar-li reunint la força mental necessària per enderrocar aquella
situació d’un absurd que em va descol·locar.
- Bé noi. Ara ja he de tornar al vaixell de la flota. M’esperen al port de Barcelona. desprès de complir la meva missió -.
Vaig
empassar-me un glop de cervesa. Desprès saliva. I desprès una mica més
també de saliva. Estava parlant amb el mateix sonat que anys enrera
m’havia trobat a un creuer al Nil i que va amenitzar com un bufó a tot
el passatge les aventures i desventures per les quals va passar quan va
ser destinat a un equip logístic militar dels Estats Units al Vietnam.
- El marine - vaig recordar el sobrenom que li havien posat els meus col·legues en aquell viatge.
- ¡Corre, corre, que ve el marine! - deien rient quan el veien apropar-se a la piscina del vaixell que atravessava el Nil.
I
decidit a entaular una conversació amb ell vaig girar-me i en el mateix
lloc on hi era “el marine” em vaig trobar l’Elisabeth amb la mirada
encesa. Amb la mirada iluminada. I definitivament lasciva, sens dubte. I
la noia que vaig conèixer al sopar i sense que tingués temps a
reaccionar em va plantar un petó d’aquells que marquen època. Com
aquelles irrepetibles actrius de Hollywood. I que representaven el paper
d’una dona alfa amb tots els seus its i uts i li feien una repassada a
l’actor que s’havia passat distant i impassible durant bona part de la
pel·lícula. Com aquells que esperen, qui sap, l’amor de la seva vida.
El cantant i les coristes des de la tarima finalitzaven la cançó de Peret:
No estaba muerto, no, no
estaba de parranda
I
tot i que ballar no era lo meu em vaig sentir allieujat de poder
comptar amb una parella de ball que coneixia molt bé els secrets de la
rumba catalana.
No hay comentarios:
Publicar un comentario