El Valle de los Caídos, complex monumental compost per abadia, basílica, cementiri i serveis d’allotjament i restauració va ser una construcció realitzada durant la dictadura de Francisco Franco al llarg de les dècades del 1940 i 1950, i on està enterrat el mateix dictador. Al mateix complex està enterrat el fundador de Falange Española, José Antonio Primo de Rivera.
Aquest monument ha esdevingut un símbol - a través dels anys - d'una època per a un col·lectiu de nostàlgics de l'Espanya nacionalcatolicista, però també un símbol pels seus detractors durant el franquisme, la Transició i la democràcia. Però en sentit contrari.
Actualment ha estat notícia perquè en plena crisi
econòmica, política, institucional i social a Espanya, aquest edifici rebrà
286.845 euros per a la seva restauració. La decisió, conflictiva ja de per sí,
ho ha estat més quan s'ha sabut que l'aprovació d'aquest pressupost ha estat
presa sense comptar amb la Comisión
de Expertos del Valle de los Caídos.
Aquest recinte és un dels vestigis i
senya d’identitat de la ideologia del franquisme que encara perviu. Tal i com
planteja la historiadora Queralt Solé[1] de la Universitat de Barcelona, encara no s’ha resolt
de manera definitiva qui està realment enterrat degut a que no ha estat
suficientment estudiat ni regulat. Durant anys va haver-hi un sepulcral silenci
en el trasllat de restes mortals que el règim va anar localitzant i exhumant en
diverses fosses del bàndol republicà, d’arreu Espanya. El seu objectiu: farcir de
cadàvers el Valle de los Caídos. En
total, uns 50.000 morts.
Segurament, per l’abast del projecte
i per suggeriment del Vaticà d’enterrar al temple víctimes tant d’un bàndol com
de l’altre de la guerra, es va realitzar un operació de maquillatge per part
del règim per fer-lo passar per un símbol de reconciliació. En realitat, les
bases de la seva construcció només contemplaven la inhumació de les víctimes
del bàndol nacional (no pas del republicà) i no va ser fins la dècada de 1950, donat el moment aperturista de la dictadura, quan es van produir els primers enterraments de víctimes del bàndol republicà al Valle de los Caidos. Però aquestos es van produir d'una manera desordenada, sense criteri, sense identificar-los en la gran majoria de casos i en d'altres no comunicant a les famílies el trasllat.
Dos dels principals punts de
recolzament del règim franquista van ser la família catòlica i la Falange; tots
dos sumen la força amb la que va comptar el Valle
de los Caídos, que es va perpetuar durant la Transició i els primers anys de democràcia.
En paral·lel i amb el pas dels anys,
s’han realitzat diversos intents per despolititzar l’ús del monument i establir
el seu destí com a eina educativa per explicar la història recent d’Espanya.
Però, cap dels intents ha arribat a bon port. Per un banda, a través del
desenvolupament de mesures basades en la Ley
de Memoria Histórica, es prohibeix des de 2007 la celebració d’actes
polítics al recinte passant d’aquesta manera el Valle de los Caídos a ser un lloc de cultes religiós[2]. Precisament aquest status de ser un lloc de culte és
el que no ha permès que s’engeguin iniciatives com l’Informe Brincat del
Consell d’Europa, per condemnar a nivell internacional el franquisme i poder
convertir el Valle de los Caídos en un lloc o una exposició d’ús educatiu de
manera permanent[3].
El període de transició política a
Espanya va suposar per a molts la renúncia a la condemna al règim dictatorial,
la desaparició total dels símbols franquistes, la reposició de molts drets i
recuperació i reparació moral i material de víctimes del franquisme i de la
violència institucional que van patir. Aquell silenci, avui dia s’ha tornat
acció, investigació i una dinàmica de debat historiogràfic. El Valle de los Caídos encara continua sent
un tema de debat, que des del punt de vista polític, no contenta ni als seus
defensors ni als seus detractors. Actualment es troba a mig viatge, sense un camí concret a seguir;
per exemple alguns partits polítics i l’ església catòlica (Rouco Varela al seu
davant) no volen que es converteixi en un parc temàtic del que consideren una
part deformada de la història interessada i polititzada; com a contraposició,
hi ha sectors que defensen que el Valle
de los Caídos, a més de ser un símbol feixista, és un cementiri sense cap regulació
que alberga entre els seus murs, milers de morts no identificats i restes humanes
robades de fosses comunes. Un fet
provat i inadmissible en un Estat democràtic i de dret.
Neutralitzat l’efecte mediàtic ja no
està permesa la realització d'actes d'exaltació del franquisme.. Però no deixa
de ser un intent tímid de despolitització que no agrada totalment a cap de les
parts implicades en la qüestió. Com a exemple, el llibre publicat al 2009 del
periodista Juan Blanco, Valle de los Caídos. Ni presos políticos ni trabajos forzados. Revisionisme i
justificació de la barbàrie en estat pur ja que està plenament documentat les
condicions d'esclavitud en què treballaven
El que es fa palès, fent un cop
d’ull a l’estat de la qüestió és que es tracta d’ un tema tancat en fals
i que continua sent objecte de controvèrsia sense haver-s’hi arribat mai a
estudiar a fons.
A Alemanya, Xile o Argentina s'han
dictat polítiques de condemna al feixisme i els totalitarismes. Mentre tant, a
Espanya, el Valle de los Caidos continua molt lluny de ser un museu
a l'estil dels camps de concentració nazis.
No se sap la dimensió exacta del que
va succeir en aquell terrible camp de treball. Ni el que va costar. Ni la
implicació que va tenir l'església i com es va construir. Ni les morts que va
provocar la seva construcció. Un exercici absolut de manca de transparència.
Per això, Espanya no té llei de transparència. I potser la futura llei que ja
s'està tramitant, no contempla la rendició de comptes amb el poder eclesiàstic
o bé es continuarà impedint l'accés a certs arxius de forma arbitrària i
irregular.
[1] Solé, Queralt “Fosses
comunes i simbología franqusita. El Valle de los Caídos: paradigma de la
simbologia franquista”. Ponències
Jornades sobre Fosses comunes i simbología franquista. Ed. Afers, Barcelona,
2009
No hay comentarios:
Publicar un comentario